–(…) La mare, Glòria Bosch Morera, també és poeta. Això ha d’influir per força… o no?
La meva àvia ja tenia la pulsió de l’escriptura. Va escriure un diari molt extens on perbocava el seu quotidià i les seves inquietuds com a mare, esposa i dona d’una època estreta de llibertats. Un diari és el tresor més gran que es pugui heretar: la vida en prosa, o en vers. La paraula és el major llegat que es pot deixar, i des de molt joveneta he entès el seu valor.

La mare col·leccionava llibrets de poesia que a mi em fascinaven. Venien de Sud-Amèrica, petits, de paper finet que recordo esgrogueït. M’encantava llegir-los i rellegir-los al llit, atipant-me de la música dels seus versos. Ella escrivia de jove, però no va poder reprendre l’escriptura fins que es va jubilar. Ara té un blog literari i és una activista incansable. No sé si la influència ve de la sang, del llegat o dels costums; o potser sang, llegat i costums són la mateixa cosa.

–(…) Quan no escrius, què llegeixes?
Jo no sé anar a dormir sense llegir una estona, i aquesta estona la faria durar hores. Normalment segueixo lectures que em documenten sobre el que estic escrivint, però tinc una pila de llibres pendents per a tres confinaments. Clàssics contemporanis, teatre, novel·la… Dos autors que sempre trobaries a la meva tauleta de nit són l’obra de Pla, i tots els contes de Juan José Millàs. I dic sempre perquè són de digestió lenta, i a cada relectura m’aportarien coses noves.

–També fas d’actriu a la companyia Impuls Teatre. On passes més nervis, a l’escenari o entre bastidors?
Són nervis diferents. Quan trepitges l’escenari és com si entressis a una dimensió paral·lela: a diferència d’entre bastidors, que encara hi ha una part de la teva consciència intentant controlar la situació, a escena ja no ets tu, ets l’altra –que no m’agrada dir personatge–, i perds la noció del temps, i ves a saber com li anirà a aquesta altra. Com a mínim, quan escrius, aquesta és una decisió que pots prendre.

(Revista Tot Molins. Magazine d’informació i oci, juliol 2021. En línia)

El feminisme i tu:
Quin és el teu vincle amb la lluita pels drets de les dones?

– Quan vas començar a ser conscient de les desigualtats de gènere? Hi ha algun moment o experiència que et fes obrir els ulls. Crec que no hi ha cap dona de la meva generació que pugui dir que no ha sigut víctima del patriarcat. Venim d’un univers on el menyspreu pel paper de la dona ha condicionat tot el panorama social, laboral i cultural. Recordo, de petita, quan estiuejàvem al càmping i després dels dinars totes les noies anàvem juntes a rentar plats al safareig; els nois no hi anaven mai, i així amb totes les tasques domèstiques. Creixes i veus el mateix en l’àmbit laboral, social, cultural… i ho normalitzes, i és difícil enderrocar patrons i alçar-ne de nous, començant per nosaltres mateixes com a part proactiva d’aquest canvi de paradigma…

– T’identifiques com a feminista? M’identifico, més que com a feminista, com a “personista”, si se’m permet l’encuny del terme. Vinc a dir que advoco per una equitat on no calgui extremar posicions per a defensar els drets ni acotar límits d’un gènere a l’altre. El feminisme ideal seria aquell que no tingués motiu de ser.

Com definiries el teu feminisme? Mai no m’he sentit internament limitada pel fet de ser dona. De menuda m’havia imaginat exercint oficis que eren reservat per homes, sense que aquesta evidència m’impedís de fantasiejar-hi. Segurament, si m’hi hagués volgut dedicar m’hagués topat amb els prejudicis i impediments. El terme “sostre de vidre” defineix molt bé aquesta limitació, penses que aquesta equitat ja és un fet, però cada dia moltes de nosaltres s’enduen el nyanyo al cap contra aquest sostre…

Descarregar l’entrevista complerta en PDF